Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/64

Don Martinse treu un guinevet, y guinevetades á s'animal pes pits y per sa panxa. Al punt el va tenir mort; llavò li va rompre sa banyota ab una pedra.
Es soldats s'eran aturats demunt un turó, y se creyen qu'es taconer ja era roegat y mitx pait.
Assetsuaxí senten cris y crits. Tot d'una no sabían qui era. Des cap d'un poch, un diu.
—Que'm tiran de una passa, și axò no es Don Martin que mos crida.
Ell eu va esser.
Era partit correns, cridantlos com un desesperat.
—Veniu, veureu, deya ell; veniu, que l'he mort. Veniu, y el veureu.
—¡Axò no pot esser! deyan es soldats; ¡no pot esser, Don Martin!
Tornaren arrera y anaren ab ell en es lloch de la feta, y trobaren s'animalot ab sa banyota rompuda, y tot guinevetetjat, dins una bassa de sanch.
—¡Pero, Don Martin! s'esclamavan es soldats. ¿Y com dimoni l'heu mort?
—L'he agafat per sa banyota, y bones guinevetades.
—¿Y com dianxa teniu tant de pit y tant de braó?
—Si voltros no'm conexeu! ¡Si som un homo que ab un golpe en mat quatro y en balt ocho.
Tayaren es caparrot á s'animal, per que'l Rey el ves.
Don Martin el volgué dur, y el duya p'es tros de banyota qu'havia quedat.