Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/66

El Rey, apurat de tot, fa fer unes dictes qu'es qui matás aquell drach, se casaría ab sa seua fia.
Es drach feya tanta faredat a tothom, que ningú tengué pit per sortir á combatre ab ell.
Cap n'hi hagué que no s'afluxás de sa fia del Rey.
El Rey, veent que ningu's presentava, y de cada día es drach feya mes destrossa, s'esclama.
——No hi ha mes remey qu'enviar á demanar Don Martin Tacón. Ell que's tant valent, ell que matá s'altre, que mat aquest.
Dit y fet, envia un parey de criats á cercarlo.
—Partiu ara mateix, digué, y no torneu que no'l meneu.
Es criats partiren, y cerca qui cerca Don Martin Tacón. A la fi l'arribaren á trobar.
—Don Martin, li digueren; el Rey vos envía á demanar.
—¿Que dimoni vol? diu ell.
—Anem ab noltros, y ho sabreu de sa seua boca.
Hi va; y el Rey, que l'esperava ab prou devoció, li digué:
—Si no te dich per que t'he enviat a demanar, no'u sabrás.
Y li contá des drach, sa molta de gent que matava, tot lo qu'havían provat per llevarlo des mitx, ses dictes que s'havian fetes, que ningú s'era presentat; y acaba per dirli.
—T'he enviat á demanar per que tu qu'éts tan acorat, tu que matares s'altre, mates aquest. Si'l matas, te casas ab sa meua fia; si no'l ma