Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/68

—Apoch á poch. Ell m'heu d'acompanyar.
—No será ver. Ja hem fet prou y massa de mostrarvos es barranch.
—En que'l dimoni'n pas, m'acompanyareu.
Mentres estavan ab aquestes, sentiren uns bramuls lo mes esquerdats y axordadors per sa part des barranch.
—¿Es drach! ¡es drach! cridaren es soldats, y giraren en coua, y fogiren carrera uberta, tant com en porian treure.
En Tacó, sense sebre que's feya fogía també. Llavò se retura, y digué:
—¡Pero bestia de mi! que he de fer de fugir? Si fuig des foch, m'he de tirar dins ses brases. Mes en meresch; no m'ho hagués cercat. Y sobre tot, d'homos covardos no s'en canten romansos. Cap á n'es drach s'ha dit, y será lo que Deu voldrá.
Encara no havia acabades aquestes paraules quant li resplandiren dins es cap un parey de bramuls mes ferts y mes aborronadors que's primers.
Era que es drach l'havia aglapit de dins es barranch, y s'en venía com la bala. Treya foch p'es quixals, y pegaba uns brúfols que feyan arrissar es cabeys.
En Tacó'u doná á ses cames; y vos assegur que, si no los remanava mes aviat á n'es galindons, era perque no poria pus; però es drach li reprenía cada vegada mes.
L'homo, perdut de tot, afina un grandiós forn de cals, buyt y ubert, y se posá á voltarlo, y