Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/71

pás de ferho que dirho, y no s'aturävan de cridar iiiviva Don Martin!!! ¡¡¡vivaaa!!!
El Rey li digué:
—Paraula de Rey no pot mentir. Has mort es drach. Thas de casar ab sa meua fia.
—¡Ell que'u véssem! va dir en Tacó.
Lo endemà se casaren, se feren unes grans noces y sarau per llarch; y tothom: Don Martin per aquí, y Don Martin per allá, y Don Martin per alládessá, y tot era Don Martin.
El Rey y sa seua fia no eran res devora ell.
Però Don Martin era un homo tan estrambòtich, que fumava ab pipa, y treya foch ab una pedra foguera y esca; y dins es llit li pegava per fumar, y tot anava esca, y soyava es llansols, ses coxineres, y ho soyava tot.
Sa fia del Rey estava ben apurada, y no hi havia que dirli res, perque sempre sortia ab aquestes:
—¿Y ahont me veniu? ¡Y si jo som un homo que ab un golpe en mat cuatro y en balt ocho!
Sa fia del Rey águantá un parey de mesos, fins que no pogué pus, y'u contá á son pare que no hi havia qui hi habitás ab Don Martin.
——No res, va dir el Rey, després de pensarhi una estoneta; el matarem. Anit mateix faré posar quatre soldats devall es llit, y quant roncará, sortirán, y l'enllestirán.
El Rey passà aquesta orde á quatre soldats.
Don Martin aquell día se passetjava mes inflat qu'un lleu ab ceba, y vos assegur que'n duya de vent á sa flauta. Una doneta veya s'hi acosta.