—¡Recent mil lamps! digué ell. ¿Y que feym aqui devall, no-ninguns, mes que no-ninguns? ¿No'u deya jo que aquí dins havía qualcú?
—¡Don Martinet, misericordia! ¡misericordia, Don Martinet! li deyan es soldats, plorant com á nins petits.
—¡No; no hi ha misericordia que hi valga! ¡Tots sou difunts!
—¡Don Martinet, si no mos ho haguéssen manat, no'u hauriam fet!
—¡Ah no! ¡qui la'm fa, la'm paga! ¡De mi no s'escapan ni ses rates! ¡Y si ab un golpe en mat cuatro y en balt ocho!
A forsa de pregaries y mes pregaries, de súpliques y mes súpliques, per amor de Deu y per amor de sa Mare, dexá fogir aquells quatre malanats, que fogiren com cent mil diables.
El Rey quant va sebre es pas, digué:
—Fieta meua, aquest homo teu es el reverent dimoni. ¿Soya es llensols d'esca? Paciencia. ¿No hi ha qui li vaja en torn? Paciencia. ¿Li pega per fumar dins es llit tota la santa nit? Paciencia; que tal quin es l'haurem de sufrir.
Sa fia del Rey ho va fer axi, y de llavó ensá va viure de lo mes á pler ab Don Martin; y com son pare va esser mort, réynaren ells dos una mala fi d'anys ab molta pau y concordia y alegria des seus vasalls; y encara son vius, si no son morts.
Palma, Maig de 1895.
_________________________________________
