Vés al contingut

Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/76

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

Es moix pega enforinyada derrera es coní, y ja’u crech que l’aplegá, y el va treure.
—Ja tench per sopar, va dir.
—A poch á poch, estimat, va dir es ca. En tot cas seré jo que’n soparé. Es coní es meu.
—¿Teu, y que jo l’haja agafat? diu es moix. ¡Ca, homo! ¡Ja hi beurás fresch!
—Sabs que tens tu? Molta xerrera, diu es ca: ¿Y tu éts cassador, ni’n fas olor? ¿No sabs tu que’s coní es des qui’l mou y sa llebre des qui l’agafa?
—Jo lo que sé, que, si jo no trech es coní, encara seria dins sa lloriguera.
Es ca, com veu allò, cremat de tot, diu:
—Tu no vols amollar ni jo tampoch; es tribunal mos ho haurá de aclarir. Anem á Manacor.
—Ara mateix, respón es moix, y ja son partits cap á Manacor.
Devers ca-s’Ueu[1] troban un xot.
—Xot, diu es moix; ¿vens ab noltros, que duym aquest coní á plet, y me farás d’homo bò?
—Perque éts tu, vendré, diu es xot.
Y tots tres, camina caminarás.
Devora es collet de sa Punta troban un gall.
—Gall, li diu es ca; ¿vens ab noltros que duym aquest coní á plet, y me farás d’homo bò?
—Perque éts tu, vendré, diu es gall.
Y tots quatre, hala qui hala, camí camí.

Quant foren devora ca’n Vicens, ja comensava á fer fosca.

  1. Aquest lloch y tots els demés que á continuació s’anomenán, se troban quant un va pel camí de Son Servera á Manacor.