Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/77

—Cavallers, diu es gall, jo no hi veig ja; no pas mes envant:
Be’l pregaren els altres, però no’l pogueren torse.
Á la fi digueren.
—No res ydò; anem á ca’n Vicens á romandre, y demá ben dematí prendrem els atapins.
Arriban á ca’n Vicens, y senten que de dins deyen:
—Jo’n tench nou.
—Jo’n tench deu.
—Jo’n tench deu.
—Jo’n tench nou.
Es ca va dir.
—Axò son lladres que’s repartexen es doblers qu’han robats. Veureu quin retgiró s’en durán.
S’acosta á ses portes, toca y crida:
—¡Obriu p’el Rey!
Es lladres, quant sentiren allò, pegan bot, y, fentse trons des doblers y de tot, fogiren com cent mil llamps; y ¡que s’havian de girar derrera!
Corregueren fins que pogueren tornar alê.
Mentres tant, es ca, es moix, es gall y es xot s’esclatavan de riure de veure aquell pas.
S’en entran dins la casa, troban demunt una taula un caramull d’or y plata, y dins sa cuyna, demunt es fogons, una olla plena de carn y arròs que bollía á la vela.
-¡Que diantre! diu es moix. Es ca pretén que’s coní es seu, jo pretench qu’es meu. Si’l duym á n’es tribunal, ni será meu ni seu, sinó dels animals de ploma que capllevan per allá. ¡Sabeu que