Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/78

val de mes que’l tirem dins s’olla, y el mos menjarem tots plegats; y lo qu’es estat, sia estat!
—¡Ben pensat! ¡ben pensat! s’esclamaren tots.
Y ¿que fan ells? Escolan sa carn y s’arròs perque ja era cuyt, tiran es coní dins s’olla ab so brou, eu tornan posar demunt es foch, y ab una exhalació va coure. Mesclaren arròs, carn y coní, s’hi abordaren, y se varen posar com á tudons.
Llavò se repartiren es doblers, y s’en anaren á jeure.
Es moix se colgá dins es fogó, es gall demunt una represa que hi havia devora, es ca derrera sa porta, y es xot à la fresca á sa carrera.
Es lladres, cansats y morts de córrer, se arribaren á aturar.
Quant varen haver reposat, un diu:
—¿Y hem d'esser tan covarts, que no hem d’anar á veure si recuperam lo qu’hem perdut?
—No’u haguesses dit, s’esclamaren es altres; y partiren.
Quant foren aprop de ca’n Vicens, s’aturan tots.
Era que sa por los havia tornat entrar; y no gosavan passar envant.
A la fi un se revest de coratje, y diu.
—No res; voltros esperaume, y jo aniré á pegar un aguayt.
Fent tant poch renou com sabía, s’acostá á ca’n Vicens. Hi arriba; no repara es xot, empeny ses portes, veu que están en pes; obri á poch á poch, entra. No sentan una mosca, tot está á les