Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/79

fosques, no hi veuen dos dits lluny. Paupa qui paupa, entra dins sa сuyna; per prendre un lluquet, s’acosta á sa represa, hi posa sa ma. Encara no la hi va tenir, com es gall zas ab una picada li treu un uy. Per no fer renou, va sufrir sense dir res, resolt á passar envant. Com ja tenia es lluquet, s’arramba á n’es fogó, veu dues cosetes que lluían, se creu que son dues brasetes, hi afica’s lluquet; y varen esser els uys des moix, que va fer ¡¡¡fuu!!! y li clava á sa cara totes ses ungles de ses cames de devant y de darrera. L’homo no pogué aguantar pus, y’u doná á ses cames. Es ca s’hi aborda, y li devalla una anca, y á sa carrera es xot s’hi afua, y li pega una sucada tan faresta que li va rompre es budell cular.
Aquell malanat, ja’u crech, va caure de folondres mes de mitx mort, ab uns ays y uns gemechs lo mes llastimosos. Axí com pogué, se torna axicar, y á estones de grapes, á estones coxetjant, s’acosta un poch á n’es seus companyons, que sentiren es gemechs y es sospirs, y s’hi arrambaren.
—¡Ay! deya ell. ¡Ay! ¡ay! ¡Som mort! Ja no’n fáré pus!
—Pero ¿qu’es estat? deyan els altres. Diguemos qu’es estat.
—¡Ay! deya ell. ¡Ay! Vos dich que som mort.
—¿Qu’has d’esser mort! ¡Massa tu meules granat encara! deyen aquells. ¡Vaja! diguemos qu’es estat.
—¡Que ha d’esser estat! va dir ell. Som entrat, la casa estava á las fosques. M’acost á sa repre