Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/88

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

dellets, que, de tant de rossegar per dins es riu, s'eran fets mes pets que la plata.
Com se veyeta la va veure partir, no pogué estar que no li donás una aferrada p'es coll y una besada.
—Deu te guard, fieta meua, li digué. Ara p'es camí sentirás bramá un ase y cantar un gall. En bramar s'ase, no te gires derrera; en cantar es gall, giret.
Na Catalineta tocá soletes, y de d'allá.
Al punt sent un ase bramar; y ella ben alerta á girarse derrera.
Mes envant sent cantar un gall.
Se gira; y li surt un estel d'or à n'es front.
Arriba á ca-seua. Sa madastra y na Juanota la veuen ab aquella resplandor á sa cara, vermeya com la grana, mes hermosa que may.
Se posaren fetes unes lleones; l'agafen, y li diuen:
—Si no mos contas tot lo que t'ha sutceit, no'm farás altra; te matarem.
—M'ha sutceit, digué ella, que's riu n'ha pres es garbellet, es budellets y sa guinaveteta. Corre qui corre, vora vora, riu avall, encuantr una veyeta y me diu: Corre mes y'u trobarás, qu'es riu s'en ho du. Encuantr una altre veyeta, y me diu lo mateix: —Corre mes, y'u trobarás, qu'es riu s'en ho du. Encuantr una altre veyeta, y m'ha dit: Jo'u tench, vautaquí. M'ho ha donat, eu he pres y'u he duyt.
—¿Y que mes? digué sa Mestre, treguent foch p'el uys.