Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/93

Poquetes foren ses que no s'hi presentassen; y cap n'hi havia que no hi anás ben convensuda de que havia d'esser sa preferida.
Na Juanota en tenía unes ganes d'anarhi, que l'alsavan, però no gosava dirho.
A la fi no pogué pus, y li amollá.
—Anemhi, ma mare, anemhi, digué sa toxarruda.
—¡Si! ¡ja farías bona planta ab sa covota d'ase! va dir sa mare, tota enfadada.
Jo la m'afeytaré, digué sa jembla.
Ell, com dos y dos fan quatre, la s'afeyta; s'embolicà un mocador p'es front per que no li vessen s'afeytadura; y mare y fia rodaren clau, y tocaren soletes cap á n'es ball.
Com se suposa, dexaren na Catalineta fermada devall sa pastera. Podeu pensar si'n devía tenir de pena de veurese allá devall y tancada. La pobreta se va posar tan funesta, li va envestir una por tan gran y una tristor tan aclucadora, se sentí tan acongoxada, que se creya acabar la vida.
Li vengué s'acudit de xapar sa vellaneta que sa primera doneta veya li havia donada devora's riu.
La xapa; y de dins hi va haver un cotxo d'or y plata ab quatre cavalls y quatre cotxers, y un vestit per ella de satí groch ahont hi havia pintats tots es pexos de la mar, y uns tapinets sa cosa mes preciosa del mon.
Es cotxers la desferman, se posa's vestit y es tapins, s'afica dins es cotxo; y cap á ca'l Rey.
Tot d'una que va entrar dins es ball, que ja