estava ben encês, y la veren tan guapa, tan gentil, tan axerida, ab aquell estel d'or à n'es front, tothom va romandre ab un peu alt, sobre tot el Rey, que se planta devent ella, y se cuydá á treure'ls uys mirantlase fit á fit. Volgué ballá ab ella, y ja no li va lleure mirarsen altra.
—Ma mare, axò es na Catalineta, deya na Juanota des recó ahont s'havia haguda de posar, perque tothom li feya amples, com la veyen tan gropelluda.
—Qu'ha d'esser na Catalina! deya sa mare. ¡Devall sa pastera es ella!
Quant na Catalineta hagué ballat una bona estona ab el Rey, parteix cop en sech, mes falaguera qu'una falzia, cap á defora. S'afica dins es cotxo, es cotxers donan llandera, y de d' allá.
—¡Criats y criades! digué el Rey ab uns grans crits, ¡correu á veure per hont pren aquesta gran senyora!
Es criats y criades pitjan derrera's cotxo d'or y plata, corrents tant com en podían treure.
¿Que fa na Catalineta quant veu allò? Enfonya sa ma dins sa butxaca, y se posa á tirá dobles de vint y dobles de vint.
Es criats y criades, com les veren tan grosses y tan grogues, s'acalaren á cullirles; y vos assegur que n'hi va haver de sempentes y estirades, perque cada un volia aquelles patenes per ell.
Quant alsaren es cap, es cotxo va haver desaparegut.
S'en tornan á ca'l Rey, mes empagaits que no se que'm diga, y contaren es pas.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/94
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
