Vés al contingut

Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/139

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

—Ydò dexau estar s’ansia per mi. Voltros avisau sa fia del rey, que á posta vos tenen aquí per fer ses feynes que’s presentan; y no’us afiqueu allá hont no vos demanan, si no hi voleu esser demés.
Es criats baxaren bandera, y van á dir á n’el rey lo que passa.
—Digauli qu’entr, va dir el rey.
En Pere entra, y li fa sa cortesía.
—¿Se conté veritat que vols dir una endevinaya á sa meua fia?
—Si, senyor, y de tant que’n fris, m’escapa.
El rey el se mira de dalt á baix, y li va fer mals averanys.
—Tort y mitx afortunat, va dir entre si meteix, ¡fiauvosne que no se’n trega qualcuna que’l dimoni que l’endevín! ¡No mos ne mancaria altra! Però no hi ha remey, paraula de rey no pot mentir.
Crida sa fia, li diu lo que passa; y, si poch havían agradat ses ombres d’en Pere á n’el rey, manco agradaren á la Princesa.
Feren venir es criats ab ses tisores, y s’entregaren ben peus alts, perque’n tenían unes ganes rabioses de ses oreyes d’en Pere, veentlo tant desenfreit y falaguer de llengo.
—¡Hala, amollalí, tant que’n frisses! s’esclamá’l rey malembrós.
—Ja li amollaré ja, respon en Pere, y aviat. Valataquí sa meua endevinaya: Coca mata Baulos, Baulos mata dos, los dos matan altres dos; me’n aní per camí, vaig tirar al qui veya, vaig