matar el qui no veya, y me’n vaig calar set que no eran nats.
Sa fia del rey vos assegur que la s’escoltá be á s’endevinaya, y que hi posá tots es cinch sentits, y més que n’hagués tenguts, per afinarli sa llivanya y aglapirla, perque s’estampa d’en Pere li agradava tan poch com á un gat sa ceba crúa. Però ell no hi va haver dona; no va esser capás de ferli res.
Veentse més embuyada qu’un escaravat entre borres, y per veure si mentres tant trobaría portell ó forat, digué des cap d’una bona estona:
—Veam, tornala dir, que me som distreta un poch com la m’has dita, y me son fuytes un parey de paraules.
—No res, respon en Pere, ja la tornaré dir: no’m costará gayre; però qu’escolt be per amor de Deu, y qu’estiga ab mí y no ab sa paret. Sa meua endevinaya es aquesta: Coca mata Baulos, Baulos mata dos, los dos matan altres dos: me’n aní per un camí, vaig tirar al qui veya, vaig matar el qui no veya, y me’n vaig calar set que no eran nats.
Y ja tornáren tenir sa fia del rey capficada y pensa qui pensa: un cop fixava’ls uys en terra, un cop á ses bigues. Allà li hauríau vist ferli fer feyna á n’aquell cap seu; y lo meteix d’un ca afamegat que li tiran un os, y s’hi aborda ab ses barres, y li clava ses dents, y les se fa croxir ab ses estretes que li pega si veu que no li pot entrar ni esbrellarlo, y el tira, y el torna pendre, y el torna tirar, y arriba a estar rabiós de tot, que
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/140
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.