Vés al contingut

Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/144

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

—Sopem! respòn ell.
Se posan en taula, y hala enforna qui enforna; y allá li abocavan vi per llarch.
—¡Beu, Pere! li deyen, ¡ara que hi éts!
Lo que cercavan era engatarlo; però ell, sempre responía:
—¡Compás y viurás! S’ase y tot ho coneix com li basta, ¿y noltros no’u conexerem?
Ell no foren capasses d’aficarlehi á n’es gat dins s’esquena, y no es que no fessen tots és possibles.
Se’n van á jeure, el se posen á’s mitx, y un cop un, un cop s’altre, no s’aturavan de ponyirlo y de dirli:
—Però, Pere! ¿Per que no la m’has de esplicar á s’endevinaya, ara que som tots sols! ¡Esplicalem, petit, á s’oreya! ¡Vaja, ara que ningú mos sent! ¡Ara que s’altre s’es adormit! —La nit es per dormir, el dia per traballar, deya en Pere, y se girava d’un altre costat, y bons roncos.
Des cap d’una estona aquell ja feya com que dormir ben arreu, y s’altre ja tornava:
—¡Hala, Pere, si la m’espliques á mi! ¡No’u diré á ningú! ¡t’ho promet! Ja s’es vist ben clar que no s’hi pot posar ab tu sa fia del rey. ¡Si no hi ha homo per tu! ¡ben be que s’es vist! ¡Vaja, esplicalem, tan amichs com som! ¡Vaja!
—La nit es per dormir, el dia per traballar, tornava dir en Pere, y ja’l teníam girat de s’altre costat, y bons roncos.
Be’l ponyiren, be li borinetjaren á s’oreya, be