perdón. Menjarà per sa talent que tendrá: diga que vol.
El rey ses derreres que tenía ab so menjar; però, com va veure qu’ella s’hi posava tan forta, no la volgué fer fellona.
—No res, va dir, sols per darte gust, pegaré una bocinada. Treu lo que vulgues: sia lo quesia, per forsa ho he de trobar saborós de tot; basta y prou venga de sa teua má.
—¿Li agradaría un poch de peix frit?
—Venga peix frit, diu el rey, fent un alé ben llarch.
Aquí ella, sensa moure se de demunt es portal y sense dexar sa filoa, comensa aquest cap de fil.
—Carbonet, poset dins es fogonet.
Y es carbó pega enfuyta de dins sa carbonera, y, trich, ja está dins es fogó, y diu:
—Senyoreta, ja hi som.
—Armolletes y paleta, diu ella, descolgau es foquet, y duys ses brasetes demunt es carbonet.
Y ses armolles y sa pala pegan enforinyada á n’es foch colgat, tiran ses brases demunt es carbó, y diuen:
—Senyoreta, ja les hi té.
—Ventadoret, diu ella, venta ben depressa en es carbonet fins qu’estiga ben encés.
Y es ventadoret, treca-trech, treca-trech, venta qui venta, que cuydava á fer uy. Aviat tengué’s carbó ablamat, que feya flamaradeta, y diu:
—Senyoreta, ja está encés.
—Pelleta, diu ella, poset demunt es fogonet, y tu, satrieta, aboca oliet dins se pelleta.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/164
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.