Vés al contingut

Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/17

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

tes miques va fer caure, que buydá tot es pa, dexant sa crosta rònega.
—Jas, atlota, digué á sa criada, tirantli es pa buyt, dul á l’amo; qu’es segur que té bones dents, y fa vega de ses crostes, com no més vol que peguem á sa molla.
—Ara que tenim ses sopes fetes, diu ell, abocarem es cuynat.
Agafa s’olla per una ansa, la posa á s’endret de s’escudella, y ab una pedra, tach á n’es cul, li fa un bon forat; y ja’u crech que tot quant de cuynat hi hagué de dins, glech-glech, pegá demunt ses miques dins s’escudella.
—Jas, atlota, li diu, allargantli s’olla. Estojala p’es derrers díes, y porás fer un present á qualcú.
Sa criada no la volgué.
La posa en terra, passa un pare nostro, se senya, y, dassa dassa, bones cuyerades; y vos assegur que no’n feya cap de llobada[1] Ho duya tot ben arreu.
Aviat dins aquella escudellasa no hi va haver més qu’unes quantes llapaynes.
—Atlota, digué tot xaravel-lo, m’ho has fet un poch salat á n’axò. No res, ab una tímbola de vi me pareix qu’axí meteix se porá compondre.

Agafa sa carabassa, li clava sa punta des trinxet á un costat, li fa un foradí, y ja’u crech

  1. ↑ El tros de terra que queda sense llaurar al costat d’un claper ó abre, ahont la rella no pot arribar sense desbaratar la direcció y orde dels solchs.