que hi fassa vía: lo que s’ha de empenyorar, que se venga.
El rey trobá que tenian raó, y tot d’una li vengué á la memoria aquella fadrineta de ses casetes blanques vora mar.
—Allò es una atlota, deya ell, que’n val de milies: val tot quant pesa y set vegades més. Cap n’hi ha que m’agrat tant ni d’un bon tros. Però’s mal es que no sé d’hont es sortida, ni ahont es nada: no més sé qu’es s’atlota més guapa, aguda y galanxona qu’haja vista may. Ja no es possible que n’hi haja una altra que m’agrat més ni tant:.. ¡Si al manco sabéssem de qui es fia! però no’u sabem, ni ella’u vol dir per cap vent del mon. Be le hi vaig demanar, però no vaig poder treure en net més que sa mare era blanca y son pare era ros, y fet si’t vols fer. Sobre tot, no hi ha que fer contes d’ella, mentres no s’esplich més clar; perque ¿que dirían els altres reys, que dirían es meus vasalls, si me casava ab una atlota que no saben d’hont surt, ni qui es son pare y sa mare? ¡Me mourían un renou ferest! ¡Sería una afronta per mí y per ells! Vaja, no hi ha res que fer ab ella; no hi ha que pensarhi pus.
Veent el rey que en cap manera poría casarse ab sa que volía, comaná á n’es nobles de la Cort que n’hi cercassen una: ells li varen treure sa fia d’un comte veynat, molt gran senyor. El rey va dir que sí, y los enviá á demanarla: es comte hi vengué á be, tornaren ab s’atlota, y se va fer es casament; y no’n’faltaren d’alimares y de sarau.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/171
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.