Aquesta pàgina ha estat revisada.
LA PRINCESA BELLA[1]
Axó era un rey que no més tenía una fia, tendre, ben tayada, blanca com la neu y hermosa com el sol.
Un día ses dames la pentinavan dalt es terrat ab una pinteta d’or que son pare havia feta fer aposta per ella; y la feyen esclatar de riure, perque li ballavan l’aygo devant, y eren ses atlotes més xaravel-les y devertides que se fossen vistes may.
Assetsuaxí passa un esbart d’aucells verts, y un que parexía’s caporal pega fúa, y zas los pren sa pinteta de dins ses mans; y per amunt y per amunt, y tots els altres derrera ell, y... ¡bona nit si’t colgas! no’n veren pus la pols.
La princesa aquí va perdre ses riayes, y se posá trista y trista.
- ↑ La’m contaren la Excma. Sra. Marquesa de Montoliu, nadiua de la ciutat de Mallorca, na Rafela Calona, de Son Servera, y el conegut escriptor mallorquí Juan Lluis Estelrich, nadiu d’Artá.