tat, però n’he trobada de llenya dreta; y ¡ben dreta qu’es! Veniu, la vos mirareu, veam si la trobareu rebredora.
Com l’amo va reparar que sa carretada tota era d’ametlers joves y de palos, quedá de pedra. Si l’haguessen saynat, no n’hi haurían treta gota. Aquelles fisconades d’en Bernat eran pitjors que galtades per ell.
Sa rabiada que li pujá feresta y que li feya tremolar es morros y espiretjar els uys, anava á esclatar en paraules; però l’homo pensá en s’axinguer qu’havían de treure de s’esquena des primer que se penediría de sa lloga, y va estrényer ses barres, y se va beure’s cop just sa figuera.
—¿Que vos ne penediu, l’amo, d’haverme llogat? digué’n Bernat, com el va veure que’l dimoni el se’n duya de rabia.
—¡No me’n penet! digué’n Roig, y se’n entrá dins ses cases, y no li veren pus alsar els uys ni badar boca de tota sa vetlada.
—¿Ahont voleu que pos sa llenya? aná á demanarli en Bernat.
—¡Posala á ca’l dimoni! digué; y li girá s’esquena.
En Bernat descarrega, du’s carro devall sa porxada, entra’s parey, li dona recapte, y se’n va dins ses cases á moure la gent y á fer lulea.
L’amo no torná dormir de tota sa nit, pensa qui pensa quina feyna hi hauria que pogués apurar aquell dimoni d’homo.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/22
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.