Vés al contingut

Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/222

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Sa dona ratxava ses espases com veya qu’ella tota sola havía de dur la casa, y que s’homo no més li aydava á sa taula á llevar concert des vent, perque tenía una barra de foch, y s’hauría acabat un llinatje. Ella be li deya que per amor de Deu tirás canyetes, ams y ginyes á n’el dimoni, y fes qualque brot de feyna; però ell, més cabessut qu’un forch d’ays, com més anava més vela.
Sa dona que tenía prous maldecaps ab so dur busques en es niu y s’atlot en so jugar, succeía que, en no esser una cusseta que tenían, més magre qu’un garrot, ningú may li sortia á camí, com s’entregava de pescar.
Un día de mar grossa, que ses ones, com se rebatían á ses penyes, á voltes alsavan una torre d’aygo y sabonera de coranta y de cincuanta pams, y ab aquells cops tota sa ribera tremolava, y movían una remor faresta, esglayadora, qu’entrava dins es cervell, ydò aquell día y tot es pescador d’Andratx volgué tirar sa ginya. Se plantá á una pesquera ahont ses ones no més arribavan de rebot, y hala bones grapades de púu, y canyeta al ayre, y ab s’am ben escat per dins aquells sabonerals.
Está qui está, esperant que li picassen, passavan bores y hores sense veure cap llambre ni sentir fressa de res, fins que cop en sech, li pegan tirada. Encara que tengués fort, sa canya li salta de ses mans, li boteix mes de vint passes mar endins, y guayta tot just un pexot com un bou, ab s’am enganxat á s’esquena, ab unes