S’hi acosta per veure la de prop: era més guapa qu’el sol, anava tota endiumenjada; no devía tenir setze anys.
Ja la s’hi mirava arreu en Juanet! Estava tot embadalit, tot empantanat; no sabía de quin mon era... Res havia vist may que li agradás tant, que li donás tant de pler.
Se’n hauría aconhortat de no fer altra cosa may, més que contemplar aquella hermosura.
Com més embabayat hey estava, cop en sech compareix es gigant, fent uns crits com á trons del cel. Parexia que aquella cova s’havia d’abisar.
—¡Ah gran polissó! deya ell: ¡no la m’has feta que no la m’haja pensada!... ¿Y no digueres tu que no duyes pedra foguera y esca?... ¿Axí’m pagas es favor que’t vaig fer de dexarte anar á cateua?... ¿Vol dir t’agrada aquesta fadrineta?... Ja’u crech!... No tens mal gust per eser andritxol. ¡Dexa fer, que te’n he de mostrar de mirar atlotes d’aprop!
Sa fadrineta ab tans de crits se despertá exhalant un ay. Mirantse la feta, tota astorada, clavá la vista demunt en Juanet, y rompé en plors.
En Juanet havía quedat de pedra, es cabeys li saltavan des cap, no pogué obrir boca. No sabía ahont s’havia de posar.
Es gigant l’embarriola per una oreya, el se posa en es coll, pren un carrerrany qu’ell sabía, y per amunt y per amunt, fins que sortiren dalt sa muntanyota.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/233
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.