Vés al contingut

Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/234

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Per molt qu’escampassen la vista, d’allá dalt no més veyen per un vent la mar y per s’altre muntanyes y més muntanyes.
Es gigant hey pren per demunt, y feya unes passes tan grosses, que no posava es peus dins es comellars ni fondals ni en es costers, sino que com llevava un peu d’una cucuya, posava s’altre demunt un altra cucuya.
Figurauvos si’n devía fer de camí.
Com hey hagué una partida d’hores que caminava, arriba á un pinar, tría es pí més alt, y hi dexa en Juanet demunt, y s’en torna. Aquell pi, d’alt qu’era, el veyen de set hores lluny, y tenía una rama com un rotlo d’era.
En Juanet allá dalt, per be qu’allargás sa má, no trobava plats d’arrós, ni botifarrons, ni trossos de sobrassada, ni talabants de porcella rostida, ni tassons de ví; y aviat va veure que no li convenía gota aquella rama.
Es pí tenia una soca llisa com un fus, y, per devallarhí aferrat, s’havía de fer benes sa roba y sa pell des brassos, panxa, cuxes y cames. Y ¿que fa ell? Se posa á rompre brancons y brancons de pí, comensa á cordarlos tan be com sabía, y vengan brasses y més brasses de corda. Com en tengué que va creure que li bastava, ferma un cap ben fort á una branca, s’amolla per aquella corda, y per avall fins abaix.
—Ara lo que’m convé, diu ell, cercar per omplirme’s gavaig, que tench ansia de durlo tan ruat, que ja no se vulga desruar.
Tresca qui tresca, no trabava més que mun-