Vés al contingut

Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/236

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

es falcó que prenga sa moca, y la porá roegar be, ell que no té dents; sa formiga que prenga’s cap, y, en haverlo desnossat, s’hi porá mudar, y tendrá una casa de primera.
—¡Sí que la mos heu partida be! clamaren tots quatre. ¡Vaja per fet! ¡vaja per fet! Vos meteix feysmos es quatre bocins.
En Juanet agafa s’euveya; ab so trinxet, axí com pogué, li taya’s cap, li treu sa moca, dessepara sa popa dels ossos, y aquells varen pendre cadascú lo seu, es més satisfets del mon.
A les hores es lleó s’arrabassa una serra de sa pitera, y li diu:
—Jau aquesta serra. En dir: «val Deu y lleó», tornareu un lleó.
Es ca llebrer se taya una ungla d’un peu, y li diu:
—Jau aquesta ungla. En dir: «val Deu y ca llebrer», tornareu un ca llebrer.
Es falcó s’arrabassa sa ploma més llarga de ses ales, y li diu:
—Jau aquesta ploma. En dir: «val Deu y falcó», tornareu un falcó.
Sa formiga s’escapsa una banyeta, y li diu:
—Jau aquest capet de banya. En dir: «val Deu y formiga», tornareu una formiga.
—Escoltau, diu en Juanet, ¿Y en tornar lo que voltros sou, que ho he d’esser pera sempre?
—Es temps que voldreu vos, contestaren tots quatre. En no voler esserho pus, no’u de fer més que dir: «val Deu y homo», y tornareu homo, com si res fos estat.