Vés al contingut

Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/247

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Des cap d’una bona estona de ferho de tot, cansats y morts, no pogueren pus y se desferran.
Es porch singlar, blau com la paumella, de rabia, digué:

—Si jo tengués aygo y fanch,
de tu beuría la sanch.

Y es lleó respòn:

—Y si jo tengués un pa de l’hora,
una uyada de donzella y ví,
de tu veuría la fí.

Just en es meteix temps que dins es barranch succeía axò, sa fadrineta des castell va reparar qu’es gigant tenía sa color tota rompuda, qu’estava tremudat.
—¿Que teniu? li digué: ¿que no estau llatí?
—No gayre: no sé que m’ha agafat. Tench calfrets, y me’n hauré d’anar á jeure.
Se’n hi aná. Era una terciana que li entrava, y fins lo endemà dematí no l’hagué escorxada de tot.

Es porch singlar, com prou hagué brufat y alsada pols, dexá anar d’envestir de bell nou es lleó, y s’en hagué de tornar per allá hon era vengut, sense tastar cap porch; y en Juanet li va estrényer ab sa guarda, ben redona, cap à ses cases.
—¡Atlot! diu l’amo, com la veu: ¿y qu’has fet ab aquests porchs?... ¿Que los has inflats?... Jo no los havia vists tan redons may?