Al acte ses barres de cent quintás que hi havia á ses portes caygueren trossos, ses portes de ferro de set fuys s’obriren de pint en ample, y sa fadrineta, més xalesta qu’un pasco, clama:
-¡Ara se’s acabat es meu encantament, gracies à Deu! ¡En nom de Deu com se’s acabat!... Juanet, jo som sa fía del rey de totes aquestes terres, aquest gigantot me prengué, y me tenía encantada per que no arribás á esser reyna. Anem á ca-mon pare al acte; que no sé si ja deu esser mort. Mos casarem, y mos donarán sa corona.
Se’n hi van. El rey encara fonch viu, y cuydá tornar loco de s’alegría de veure aquella fieta seua, que ja la tenía per morta y remorta. Ella se casá ab en Juanet, y los donaren sa corona. En Juanet vengué á Mallorca á menarsen son pare y sa mare, se’n aná á n’aquella possessió des barranch a cercar sa fía de l’amo, y la casá ab so senyor més noble de la cort; y visqueren, tots plegats, una mala fí d’anys, contents y alegres; y encara son vius, si no son morts. Y... qui no’u creu, que’u vaja á cercar.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/255
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.