Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/257

—¡Axò no va pus! digué un dia; y es vespre, com veu que tothom ja dormía, se'n va dins es jardí, y diu á s'aguila:
—Vench à desfermarte, y axí's meus germans no't farán passar pus martiri.
La desferma, y s'águila, tota agraida, li diu:
—¡Que Deu t'ho pach lo qu'has fet per mi! però jo també t'ho vuy pagar. Mira, arrabasem sa ploma més llarga de s'ala endreta: des canó fen un ciulet, y no'l perdes. Si may te veus estret y apurat, sonel, y jo vendre á donarte adjutori.
En Bernadet ho va fer axi; y s'águila pega tres bots per pendre sa fua, axampla ses ales, y, per amunt s'ha dit, no la veren pus.
Lo endemà els altres dos fiys del rey ploraren tot lo día, feyen potadetes y se tiravan en terra, perque s'águila los era fuyta y no sabían com.
Dins poch temps se mou una guerra, el rey se'n hi hagué d'anar; y ho va haver de fer de tot, però de tot, per guanyarla.
Com era tan acorat, que no tenía por de res, y sempre volia anar devant, torná ab una partida de ferides.
Es metjes feren tot quant varen sebre per curarles hi.
Anava be de totes fora d'una ben grossa que'n tenía á una cama, que, com més cosas li posavan, més s'enmaleía.
Es metjes arribaren á dir:
—Si no li posen la flor romanial, no s'adobará may.