Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/258

—¿Y ahon se fa aquesta flor? demana'l rey. —Axò es lo que noltros no sabem, digueren ells. No més sabem que és una flor que tot ho cura, si ses nostres lletres no menten.
El rey crida's seus fiys, y los diu:
—Fiys meus, ja'u veys: es metjes diuen que si no'm posen en aquesta ferida la flor romanial, no hi ha cura per mi. Aquesta flor pareix que ningú la sab: á voltros vos toca anarla á cercar fins que l'hájau trobada. Es qui la'm duga, aquell tendrá sa corona, en morirme jo.
Es tres germans prenen un bossot de dobles de vint y un cavall, y ja son partits.
Troban un entreforch de tres camins, y diuen:
—Prenguemne un per hom, y dins un any y un día aquí mos hem d'esperar.
Axí quedaren; y cadascú per son vent, camina caminarás, y de d'allá, cerca qui cerca la flor romanial, y demanantne noves a tothom que veyen; peró ningú los ne sabia donar.
Y trescavan terres y més terres, y passavan setmanes y mesos, y tant tenían avuy com demá: en lloch trobavan ni indicis d'aquella bona de flor.
Ja corría es més qui feya dotze, y en Bernadet á la fi se recordá de lo que li havia comanat s'águila: que en veure se apurat, sonás es ciulet qu'havía fet des canó de sa ploma de s'ala endreta.
Ell sona, y al acte li compareix s'águila.
—¿Que vols de mi, Bernadet?
—¡Qu'he de voler! Que mon pare té una feri