da á una cama, que no s'adobará mentres no li posen la flor romanial; y mos ha enviats á cercarla á mí y á n'els altres dos germans; y es qui la hi duga, aquell ha de tenir sa corona. Fa onze mesos que la cerch per tot, y no l'he poguda trobar en lloch: á veure tu si la sabs y si me dius ahont es.
Eran á sa vorera de mar, y endins, á s'entrellum, veyen un grandiós penyal, de s'alsada de quatre ó cinch campanars, en forma de bech, tot esvorellat, boyrós, blavench. Parexia s'abre mestre d'una nau disforja afonada.
—¿Veus aquell penyal? diu s'águila.
—Si, diu en Bernadet.
—Ydò allá dalt se congría una casta de romaní, no se'n congría en lloch pus; y aquest romaní fa la flor romanial que tu cercas.
En Bernadet va perdre's coratje de tot, y digué:
—¿Però quin possible es arribarhi? Aquí no hi ha cap barca; y maldement n'hi hagués, ¿qui es capás d'enfilarse per aquell penyal y arribar al cap demunt?
—¡Ca, homo, no t'apures! ¡Que d'aviat hey serem. Tu axinquet demunt mi y aferret fort, que si queyes, no't veurían pus; y no hajes por.
En Bernadet s'hi axanca, y s'aferra ben fort.
—¿Estás? diu ella.
—-Estich, respòn ell.
S'águila pega briuada, y per amunt s'ha dit, y per amunt, y de d'allá cap en es penyal.
¿Que me'n direu? Ell no s'aturá fins que hi va esser demunt.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/259
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
