Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/260

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

Allá dalt casi no més hi havia lloch per ella y per en Bernadet, que la tenía ben estreta, tremolant com una fuya de poll, y no la volía amollar de por que's cap no li rodás ó no li llenegás un peu, perque hauria redolat cap avall, rebotint de ressingle en ressingle, fins á pegar tot bocins un capficó en tota l'orde dins la mar, que bramulava allá avall tota alsurada. Ses ones duyen tanta malicia, que ab cada sobatuda tot es penyal vimetjava.
—¡Maria Santissimeta! ¡Bon Jesuset meu! deya en Bernat, plorant. ¡A bona part m'has duyt! ¡ja no'n faré altra!... ¡está fet de mi!
—¡Ca, homo! deya s'águila, donantli coratje: ¡no tengues por de res! ¡no t'acoquines, que no hi ha tant per tant!
Just devora's seus peus s'obria una encletxa, y tirava ben endins.
—Mira dins aquesta encletxa, diu s'águila, veam que hi afinarás en es fons.
En Bernadet hi mira, y des cap d'un poch diu:
—¡O quina cosa més guapa! ¡quina cosa més de veure que hi destriy! ¡Una flor!... ¡sa flor més hermosa qu'haja vista may!... ¡O quina oloreta tan bona que dexa anar!... ¡de tan endins m'envest!
-Ydó vataqui la flor romanial, diu s'águila. A veure si t'aficas dins aquesta encletxa, y si li arribas.
En Bernadet s'hi afica ab so cap devant, fent nevegar ses mans de bona manera. Ja no'l ve