yen de tant que s'era enfonyat; però s'encletxa, com més anava, més s'estrenyia, y arribá un punt que s'atlot no pogué passá pus envant. No més li faltava un paumet per bastar la flor romanial.
Be s'estirá, y enforinyá; sa bona de flor era un paumet més avall.
—No li puch bastar, digué á la fi: me falta un paum.
—Ydò puja, diu s'águila.
S'atlot pujá, y ella li allarga una cama, y li enfloca aquesta:
—Mira, tayem aquesta cama devora sa cuxa; ab ella te tornes aficar fins allá hont t'éts aficat ara, y ab aquesta cama arribarás á sa flor; s'arpa l'agafará per sa soca. En tenirla, tu estiras, y la te fas teua.
—Jo tayarte aquesta cama? ¡Axò sí que no'u faré per res del mon! deya en Bernat, ¿jo afollarte pera sempre?... ¡jamay!
—Creu, Bernat, que's creure es criansa. ¿No som jo que t'ho dich? Tu dexa estar s'ansia per mí, y no tengas por de sa cama. Sa cama, en
tenir la flor romanial, aviat tornará estar confegida com ara.
Tant arribá a dir s'águila, que'n Bernat á la fi se treu un trinxetó que duya, agafa aquella cama, la taya devora sa cuxa, s'afica ab ella dins s'encletxa, y per avall s'ha dit.
Com torna esser allá hon no havía pogut passar pus envant, allarga tant com pot sa má ab que tenía sa cama de s'águila: ja no li faltava
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/261
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
