Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/263

—No'u sabem si les haurás mester per altres coses també. No res, ara ja't pots tornar axancar demunt mí, y espedirem, que no fasses falta.
En Bernadet dessepara ses dues floretes, les s'amaga ben amagades, s'axanca demunt s'aucellás, que pegá bot, y axamplá ses alotes, y de d'allá cap á terra, fins que le hi hagué dexat.
S'águila se'n torná per amunt, y ell pren es cavall, qu'estava baix d'aquells pins ahont l'havía fermat, y cap á s'entreforch de tres camins manca gent.
Hey arribà una hora antes de s'auba quant feya s'any y es día que s'hi havian d'esperar es tres germans. No n'hi trobá cap.
Devers mitx día arribá's major.
—Bernadet, li diu com el veu, ¡vol dir ja hi éts! Mos has guanyat: no y jo vench de buyt. Be he trescat y demanat, be he cuydat á caure mort cerca qui cerca y demana qui demana a tothom qu'he vist: no l'he trobada á n'aquesta pècora de flor, ni noves. ¿Y tu qu'has fet, Bernadet?
—Jo, diu s'atlot, l'he trobada, gracies á Deu, y la duch.
—¿Que me dius? ¿y tu la dus? Veamla.
—Valataquí, diu en Bernat, y se'n treu una de ses dues.
—¡O qu'es de guapa! ¡oh dich! deya's major, ab uns uys que li cuydavan á botir.
Y al acte s'enveja ja'l tengué agarrotat, y se posá á dirli couenta y verinosa:
—¡Ja està fet de tu!... ¡ja la't porás mirar be de lluny á sa corona! ¡La't porás mirar; però