tocarla?... un llamp te tocará ell! ¡Feten un núu á sa coa, fiet, d'esser es major! ¡El mon á senrevés! ¡es petit comandará, y es major qu'el se'n duga'l dimoni si'l vol!
Tant s'ho posa dins es cap á n'axó, que per sortirne com més prest millor, pega grapada á n'en Bernadet, li pren sa flor, el mata, y l'enterra dins un arenal que hi havia allá devora.
Hora baxa arriba's germá segón.
—¿No la dus, eh? li diu es major d'un tros enfora.
—No, respòn aquell.
—Ja la duch jo, y me tocava á mi durla per que som es major.
—¿Y en Bernadet?
—Que's fassa trons. Anem, y ja mos agafará si vol, que tampoch no hem de caure morts aquí esperantlo... ¡Hagués feta vía com noltros!
Se'n van cap a ca-seua, hi arriban, es major presenta la flor romanial, y tot d'una que la posan demunt sa ferida de son pare, sa ferida s'asseca, se clogué, y no més va romandre sa costura.
El rey tot content va dir á n'es major:
—Teua será sa corona, en morirme jo.
—¿Y en Bernadet? los demanavan.
Es segón deya que no'n sabía noves, que no havia comparegut á s'entreforch des tres camins es dia que pertocava.
Ara es major, mestegant fesols, responia.
—No me'n parleu. No comparegué; s'afluxá de noltros, y bellament mos porem afluxar d'ell.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/264
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
