Y sobre tot, no'l me donaren á guardar tam poch.
Aquest polissó estava ben segur de qu'era mort, y que no sortiria de devall s'arena; però com en Bernadet tenia uns cabeys ben llarchs ben llarchs, quant l'enterrava, de desgracia, n'hi dexá un que guaytava una mica á flor d'arena.
Y ¿que me'n direu?
Ell aquell cabeyet comensá á ferse gruxat y gruxat, y torná una canya ab uns canons ben llarchs, ab unes fuyes ben verdes, ben llustroses, ben afuades; y, com es vent hey feria, feyen una ciuladissa sa cosa més dolsa y suau. Com que parlás á n'es cor.
Passa un pastoret, y veu aquella canya.
—¡Ès! s'esclama, ¡y aquí es sortida una canya tota sola!... ¡o que'u es y que'u es de garrida! ¡No, y uns canons ben llarchs qu'ha trets! ¡Jo que vaig tan enderrer d'un fabiol, m'hi vendrá com l'anell al dit aquesta canya!
La taya, en fa un fabiol, prova si sona, y soná de lo més be; y hala, petit, bufa qui bufa, y es fabiolet sona qui te sona; y com que s'hagués
d'esquerdar de rabiu que sonava.
Y heu de creure y pensar qu'aquell fabiolet, sonant sonant, se posa á dir:
—¡O pastor, lo bon pastor!
tu'm tocas, y no'm fas mal:
m'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.
Es pastoret quedá tot astorat, sense polsos.
Prova de sonar una altra vegada; ho prova
