Vés al contingut

Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/47

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

—¿Y tan ase he d’esser, qu’he de consentir qu’un polissó, qu’una bréndola que no val ses payes d’allá hont jeu, se’n haja de riure d’un homo de be com som jo, y m’haja de dexar despuyat com un Sant Cristo? Ja hi he d’anar jo á veure si l’aplech, y jugarem es tot p’es tot. Qui tendrá ungles, les traurá,.
Dit y fet, ja es partit corrents per allá hont se’n era anat es revetler.
En Bernat ja era enforet, y desiara se girava derrera, per veure si es gigant l’encalsava; perque no se’n poría avenir que fos estat tan beneyt que s’hagués dexat despuyar d’aquella manera, y deya:
—Si se refá, y se revest de coratje, estich perdut. Vendrá, y me menja frit.
Tenía una vista llarga ferm, y ja’u crech que prest el va haver destriat que se’n venía com un cavall á n’es cos.
¿Y que fa en Bernat? Se treu es trinxet, pega trinxetada á una trutja, li treu sa butza, y la se posa dins sa faldriguera; y ja es partit ben depressa de d’allà, cuydant á fer uy, arruxant es porchs y ses egos.
Topa un pastor.
—Germanet, li diu, ¿no’m fariau un favor per amor de Deu? —Si puch, sí.
—¡No heu de poder! Jau aquest trinxet, y pegaume trinxetada á sa butza; que la tench massa grossa, y m’embarassa per córrer. Es pastor tot d’una quedá astorat; llavò va dir: