—¿Y tan ase he d’esser, qu’he de consentir qu’un polissó, qu’una bréndola que no val ses payes d’allá hont jeu, se’n haja de riure d’un homo de be com som jo, y m’haja de dexar despuyat com un Sant Cristo? Ja hi he d’anar jo á veure si l’aplech, y jugarem es tot p’es tot. Qui tendrá ungles, les traurá,.
Dit y fet, ja es partit corrents per allá hont se’n era anat es revetler.
En Bernat ja era enforet, y desiara se girava derrera, per veure si es gigant l’encalsava; perque no se’n poría avenir que fos estat tan beneyt que s’hagués dexat despuyar d’aquella manera, y deya:
—Si se refá, y se revest de coratje, estich perdut. Vendrá, y me menja frit.
Tenía una vista llarga ferm, y ja’u crech que prest el va haver destriat que se’n venía com un cavall á n’es cos.
¿Y que fa en Bernat? Se treu es trinxet, pega trinxetada á una trutja, li treu sa butza, y la se posa dins sa faldriguera; y ja es partit ben depressa de d’allà, cuydant á fer uy, arruxant es porchs y ses egos.
Topa un pastor.
—Germanet, li diu, ¿no’m fariau un favor per amor de Deu?
—Si puch, sí.
—¡No heu de poder! Jau aquest trinxet, y pegaume trinxetada á sa butza; que la tench massa grossa, y m’embarassa per córrer.
Es pastor tot d’una quedá astorat; llavò va dir:
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom II (1897).pdf/47
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.