Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf/142

Y ses portes s’obriren.
Entra y diu:
—Mar-y-mon, tanca; tanca, bitzoch.
Y ses portes se tancaren.
Allá dins hi havia nou caramulls de dobles de vint y nou taules ab una bota de ví, un ribell d’arròs y un boch rostit demunt cada taula.
L’homo duya molta rusca, y pega un parey de cuyerades á cada ribell, un espipellada á cada boch y un glop á cada bota. Com estigué be de panxa, s’afica á ses dobles de vint; s’en umpl ses butxaques, es mocador, es faldar de sa camía. Res d’axò l’assacía. Se treu es calsons, los nua abaix y los umpl; se treu sa camía, y hi posa ses que pot. S’en afica una partida dins sa boca.
—Sobre tot, s'esclama. Estich rich y ple. Si encuantr ningú, m’en regal que’m vejen despuyat. Jo que vaja carregat de dobles de vint, y que riga la gent.
Se planta devant ses portes, obri sa boca per dir ses paraules que les feyan obrir, y ses paraules no li vengueren á sa llengo ni á sa memoria.
Be va fer, però no n’hi recorda mitja, ni’n pogué dir cap.
Y sempenta va y sempenta ve à ses portes, y ses portes ¡que s’havían d’obrir!
Passaren hores y hores; y devora s’auba sentí es trepitx des gigants que s’en venían.
Sense sebre que’s feya, tira es calsons y sa camía y tot quant duya, y se posa á cercar qualque enfony per amagarse.
Veu una garbera d’ossos. Els ossos eran dels