Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf/145

y se tancarán; y podrás carregar de dobles de vint, tant com vuyes.
—¿Axò es lo que he de fer? diu en Juanet, veent qu’aquella dona s’era returada.
—Axò es tot, digué ella.
—Germaneta, diu en Juanet. Deu vos pach es favor que m’heu fet, y ell vos guard com á mi mateix, y manaume feynes que vos puga fer.
—Lo que’t demán, digué ella, que dones una espipellada de pa y formatje á n’aquest infantó, que fa un día que no ha tastadet res.
—Valtaquí tot, digué en Juanet, y li dona tot es pa y formatje que duya, y pica de talons ben aviat.
Arriba á sa garriga, y la passa. Troba’s barranch, y de d’allá. Afina sa covota paredada, ab so portal y ses portes tancades y es pí devant.
S’enfila p’es pí com un verderol que s’en puja á n’es niu. Se posa lo millor que sab per poderse aferrar fort. Quant es fosca negra, comensa á sentir trapitx y rall per dins sa cova, y una veu que diu:
—Mar-y-mon, obri; obri, bitzoch.
S’obrin ses portes; surten es nou gigants.
—Mar-y-mon, tanca; tanca, bitzoch, diu es derrer. Ses portes se tancan, y s’en va cap á n’es pí, remugant.
—¿Que hi ha ningú aquí dalt?
Y ja’l té abraonat, y bones espolsades.
Sa rama des pi casi besava sa terra ab ses