Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf/146

anades y vengudes; però en Juanet, mes aferrat qu’una pejellida, no caygué may.
—No hi ha ningú, no, s’esclamaren es gigants; y li varen estrényer.
Quant foren lluny, en Juanet devalla; se planta devant ses portes, y diu:
—Mar-y-mon, obri; obri, bitzoch.
Ses portes s’obrin, ell entra y diu:
—Mar-y-mon, tanca; tanca, bitzoch. Y ses portes se tancan.
L’homo veu ses nou taules ab un boch rostit, un ribell d’arròs y una bota de vi demunt cada una, y es nou caramulls de dobles de vint.
Dexa aná ses taules; carrega de dobles de vint fins que trobá que li bastava; y diu devant ses portes:
—Mar-y-mon, obri; obri, bitzoch.
Y ses portes s’obrin.
Surt ben depressa, y diu:
—Mar-y-mon, tanca; tanca, bitzoch.
Y ses portes se tancan.
Y ell cap á ca-seua ben atacat.
Figurauvos son pare y sa mare, com veren tantes dobles de vint, si hi degueren estar contents.
Des cap d’una temporadeta en Juanet torná á fer un parey de viatjes de sa cova des gigants; y sempre li digué de lo millor.
Al punt ca-seua fonch sa casa mes adinerada de tot aquell contorn.
Y la gent no s’en podia avenir, y marmulavan per llarch.