Però encara anavan mes morrotosos es gigants; que se varen témer des petjells que los pegavan, pero may podían afinar qui era s’atrevit que los entrava d’aquella manera.
Enrabiats de tot, surten un día per veure si aclarirían res.
Troban un pastoret, y com los se va veure devant y que l’enrevoltaren, se posa á tremolar com una fuya de poll, y á plorar com un nin petit.
—No plores, li digueren; no tengas ansia de res. No hi som per tu. Es que mos entran dins sa cova y s’en duen ses dobles de vint tay seguit, y no sebem qui es. Sia es qui sia, per pobre que fos abans, a l’hora d’ara, ab lo que mos ha pres, per forsa ha de manetjar es doblers á palades. Lo que noltros volem de tu, que mos digues si saps que per aqui devora hi haja ningú que dins poch temps se sía fet rich.
Es pastoret, per por de sa pell y per llevarse aquells nou llocifers de devant, los anomenà ca’n Juanet, y los mostrá ahont era.
—Aquest Juanet, digueren es gigants, no pot esser cap galina banyada ni cap escaravat botetxo. Per forsa ha d’esser de s’uy des vent. Es precís jugar d’astucia ab ell, si’l volem haver.
Sobre tot, tiraren junta, y vataquí lo que resolgueren. Varen prendre nou bous d’una guarda que trobaren; en feren nou odres; llogaren nou parayers de cos ab sos carros y es pareys, y los varen dir.
—Noltros mos posam dins els odres, voltros
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf/147
Aquesta pàgina ha estat revisada.
