Com es pareyers estavan adormits cada un dins sa sarrieta des seu carro y duyen sa taleca p’es coll, y sortía de dins ella es clau que havia de servir de ponyidor, en Juanet tengué s’acudit d'agafar un clau d’aquells y ponyir un odre. Y tot d’una sortí de dins s’odre una veu que digué:
—¿Que ja es hora?
En Juanet, com sent allò, queda de pedra. Pensa una mica que hi havía que fer, y á la fi dių:
—No es hora.
—Ydò ¿per que t’en vas á ponyir? digueren dedins s’odre.
—No’u havia fet á posta, respon ell.
L’homo aquí se malpensá, y digué:
—Ja son es nou gigants que s’en venen á fermén una. M’engana que no s’en vajen ben tosos.
S’en va á ca’l Rey, troba tancat y tothom devall es llensol, y cuyda á esbucar ses portes toca qui toca; los fa axicar, conte lo que passa. El Rey li dona tota se tropa que tenía en peu, y ab ella ja es partit cap á ca-seua.
Es nou pareyers, un poch antes de sortir es sol, s’eran despertats; havian vist ca’n Juanet ubert, havían demanat l’amo de la casa, per veure si los voldría comprar se oli que duyen; y es dos veys los havían dit, quant veren qu’en Juanet no hi era.
—Noltros no mos cuydam de res; es un fiy nostro quí s’en cuyda, y ara justament no hi es. Esperaulo, que no’s pot estorbar gayre.
—Ja estam ben arreglats! digueren es pareyers. ¿Y ara que feym?
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf/149
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.