Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf/164

moxos, reviscolá, y á forsa de forses pogué sortí, y li va estrenyer.
Des cap de set dies se presenta á n’es portal de ses casetes des bosch.
—Ayneta, digué tot d’una que la veu sortir, per sa bona amor que m’has demostrada, jas aquestes set nous. Qui les se menjará, pus roba es seu cos no espellará.
Li dexa ses set nous, y fuig.
—Que caurán de bé, diu n’Ayneta, p’es meus set germanets!
Tot d’una qu’arribaren, los ho dona y los diu:
—Menjaulesvos; que qui les se menjará, pus roba es seu cos no espellará.
Aquells malanats les se menjan, y heu de creure y pensar que tornaren set ceros.
¡O quin esglay, quin anuig va prendre n’Ayneta, com va veure allò! Se’n cuydá morir, y va perdre tota quanta carn tenía. Llavò va veure com sería ver que no espellarían pus roba es qui se menjassen aquelles nous. ¿Com n’havían d’espellar, tornant lo que tornaren?
Y es set ceros, que l’enrevoltavan, y li feyan afalagadures y xicota, y no sabían allunyarse d’ella.
La pobreta se va haver d’adondar á n’allò, y los menava á pasturar, y no los dexava may. S’entenían ab sa vista. Ella los parlava, y ells la se miravan, y veyen lo que deya; però no li porían dir res, perque sa llengo que tenían no era bona ni per emberbollar.
Des cap de temps el Rey d’aquells paratjes,