Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf/166

Des cap d’un any á ca’l Rey hi hagué gent novella. Tothom se’n va á n’es bateig de s’infant, manco na Juanota, que anava derrera á n’Ayneta. Encara no se va veure tota sola, com diu:
—Ara es s’hora de llevar aquesta gèl·lera des mitx, y de jo posarme à n’es seu lloch: ella acabará’ls alens y jo seré la Reyna.
Dít y fet, embolica n’Ayneta dins es llensols ahont jeya, la se posa á n’es coll, y se’n va, y la tira dins es pou que hi havia es mitx des jardí de ca’l Rey, y se colga á n’es llit de n’Ayneta.
El Rey y es demés tornan de batiar s’infant, y se’n entran, tropell tropell, dins sa cambra real per donar s’enhorabona a la Reyna.
Na Juanota, com los sent, se posa a dir, escarnint sa veu de n’Ayneta:
—¡Anau, anau; que m’enfadau! ¡Sortiu, sortiu; que m’atordiu! ¡No estich per rallar; no estich per escoltar! ¡No me vengueu ab aquestes! ¡Tancau balcons y finestres!
El Rey, com sent axó, fa sortir tothom y tancar totes ses finestres y balcons.
S’acosta á n’es llit, paupa qui paupa.
—¿Qu’es axó, Ayneta? deya ell. ¿Que hi ha hagut cap de nou?
—Anau, anau, que m’enfadau! deya sa jembla. ¡No estich per rallar, no estich per escoltar!
—¡Si som jo! deya el Rey. ¿Que no m’has conegut, Ayneta meua estimada? ¡Digués que vols! ¡Digueu tot d’una, y se fará!
Aquí ella se posa á dir: