Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf/176

Es pareyer, com va haver dessuat un poch, diu:
—¡Es cobrombos! ¡qu’he dexats es bous en banda, y si es batle ve y no m’hi troba, me fará xoroy!
S’axeca, se’n torna á sa llaurada, y no mes hi troba s’arada y es jou.
—Aquesta sí que m’es bruta! Pero ¿y es bous? ¿Y es bous? deya cridant y mes blanch que sa paret.
Parteix correns á veure si los trobaría. Demanava a tothom que trobava; ningú los havía vists blanchs ni negres. A la fi troba un homonet vey que li diu.
—En Salom he vist que se’n manava dos.
Se’n va á ca’n Salom, y’l troba que n’escorxava un.
—¡Ah gran polissó! li diu tot d’una ¡Lladre, mes que lladre!
—Axí mateix porías tenir un poch mes de criansa ab so rallar, diu en Salom.
—¡Lladre mes que lladre! diu es pareyer. M’has robats es bous, y son des batle.
—¡Com no son del Rey! —¡Ja’t costará des pebre! ¡Ja sabrás que cosa es robar á n’es batle!
—Jo tenía orde d’ell.
—¿De robar?
—De robar. Hi som anat, y li he demanat qualque coseta per amor de Deu, que feya tres dies que no hi havia un roagó dins sa casa, y m’ha dit: ves á robar, que ja tens s’edat d’anarhi.