—Ahont no’m posarás tu cap tros será dins infern, si sa confessió es bona. ¡Ja’t conech, herbeta! Periol te dius.
—Mira dexem anar axò....
—Y ¿qui ho ha comensat? Y sobre tot, ¿qui t’ha enviat a demanar?
—Es qu’he sentit tan de picar y cavegar, y he dit: veam que será axò!
—Ydò es que m’ha donat la real gana de venir á fer aqui sa penitencia que’s confés m’ha imposada.
—¿Que vol dir, sa penitencia?
—Vol dir que la fas. ¿O te penses que jo vaje de perllongues? Prou clar ho diu sa Doctrina que s’ha de fer tan pronte com se puga.
—Però ¿y quina penitencia es aquesta?
—Qu’he de posar unes estacions per fer els passos,[1] y aquí ha de d’esser sa primera estació.
—¿Que es lo que dius? ¿Y aquí m’has de plantar la creu?
—¡Ja’u crech que sí! ¡Y ben grossa qu’ha de esser! L’han de veure de mes d’una hora lluny.
—¿Y ja no hi ha altre lloch per posarla mes qu’aquest?
—Aquí he comensat á picar, y aquí la posaré; y esperonetja tant com vulgas. No’m faltaría mes qu’hagués fet ara tot aquest clot en va.
—Però, homo, ¿que no veus que me tayes ses cames?
—Ja les te confegirás.
- ↑ El poble diu els passos á la devoció del Viacrucis.
