Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf/189

—Però ¿com he de poder sortir, si tu’m plantas aquí la creu?
—Bella basca si no surts pus. Espera que t’enviem á demanar.
El dimoni, com veu es joch tan mal parat, hi pensa una estona, y acaba per dir:
—No res, demanem qualsevol cosa, y t’ho faré, si puch, ¡sols que no’m posas aquí cap estació!
—¿Que vuy? diu en Salom. Sa dona des batle.
—¿Axò no mes? diu en Barrufet. Esperet un poch.
Pega capficó dins infern, y des cap de una estoneta torna en sa batlessa. La dona á n’en Salom, y en Salom ab ella, cap á ca’s batle falta gent.
Com es batle los va veure, sortí correns á donarlos una aferrada p’es coll per hom.
L’homo no hi cabía de alegría y satisfació. Tirá es capell al ayre, saltava y ballava. No sabía que’s feya.
Y digué á n’en Salom.
—Mira, es doblers que t’havia donats, es que me prengueres, es parey de bous,... tot t’ho don, tot t’ho perdon, per que be t’ho has guanyat. Tu m’has fet tocar ab ses mans lo mal qu’es donar mals conseys y parlar malament. Jo t’assegur qu’estaré mes alerta d’avuy en devant.
En Salom s’en torná á ca-seua, rich y ple y mes content qu’un Pasco. Y ab sa dona y els infants va viure ab molta pau y concordia una mala fi d’anys fins que va esser mort; y al cel mos vegem tots plegats. Amen.