Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf/193

—¡Ah Agraciat, Agraciat! Lo qu’ará has fet ¡que te será de ben pagat!
N’Agraciat seguí cap envant.
Des cap de set dies troba un pastor.
—Germá, ¿no’m diríau per hont es la Princesa des cabeys d’or? —Ja sé jo ahont es; però.....
—Digaumho per amor de Deu, que la m’en tench de menar, perque mon Rey y Senyor se vol casar ab ella.
—Però ¿y veniu tot sol?
—Ab l’ángel de la Guarda.
—Ja hi beureu fresch. Contau que hi son anats exèrcits y tot, per menarla se’n, y no los han vists pus. Si no voleu acabar els alens, no hi aneu.
—Es que hi vuy anar, surta des llevant; surta des ponent.
—No res, si tan encapirronat hi estau, seguiu es cami que duys. Trobareu un barranch molt fondo. Anau barranch barranch. Endins de tot veureu dos ciprers ben alts, dues garberes d’ossos y una cova. Dins aquella cova es la Princesa des cabeys d’or: Dos gigantots guardan sa boca; y, en acostarshi ningú, el s’engolexen com si fos un mosquit. En anar molt farts, tiran els ossos; y des qu’han tirats, se son formades aquelles dues garberes.
—Bon pastoret, diu n’Agraciat, per amor de Deu sía de lo que m’heu dit. Deu vos ho pach. Me’n hi vaig, venga lo que venga. Me comanaré á n’el Bon Jesus, y será lo qu’ell voldrà. Dech