Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf/247

esser es plat d’oreyanes que sa senyora hi havía tancat.
Sa senyora y sa criada, com veren allò, quedaren sense paraula, tremolant com una fuya de poll. No sabían ahont s’havían de posar.
Es senyor los donà un arrambatje, que les se cuydá á menjar; y no sé ab quin sant tengueren bo, que no los arrambá un venable d’uyastre que tenía á un recó per un cas de casos.
Ni elles ni ell tengueren talent de sopar; ara en Bernat pega una panxada faresta.
Es senyor lo endemá mati l’agafa y li diu:
—Mira, cost lo que cost, s’endevinador m’has de vendre.
—No pot esser, senyoret. No pot esser. No tench altra tros de pa.
—Te dich que’l m’has de vendre. ¡Sabs que’l necessit de molt! Jo som un homo rich y ple; però ses coses me falten, y no sé per hont me prenen. Ab aquest endevinador poría esser qu’alsás xella.
En Bernat deya que no poría esser, però á la fi es senyor diu:
—No res, el te pesaré d’or, y no’m parlem pus.
En Bernat hi consentí. Dugueren unes balanses; dins una hi posaren es corp y dins s’altra durets d’or, y dobletes de sis lliures y de dotze, y dobles de vint, fins que’s corp pega per amunt.
En Bernat aplega aquella doblerada, y toca’l dos cap á ca-seua.
Es senyor lo endemà agafa’s corp, y diu: