—No sieu tan guixes, diu en Toni. No tengueu ansia. S’auba vendrá. Vos ho assegur.
Des cap d’un parey d’hores es gall torna fer quech-quere-quech quech-quere-quech.
Surt tothom á defora, y ja veren á n’es llevant una micoya de clarura.
—¿Que tal? deya en Toni. ¿No us ho deya jo que aquest animaló la cridava? Ell ja l’ha sentit, s’es enllestida, y se’n ve ben resolta.
Aquells encara com que no’u acabassen de creure; però com es gall comensá á cantar de bon de veres, y se va fer auba clara clara, y sortí’s sol, ho varen haver de creure per forsa Ho tocaren ab ses mans.
—Aquest animaló, digueren á n’en Toni, el mos heu de vendre: valga lo que valga. Demanau; sa vostra boca será mesura.
—Axò sí que no’u faré, diu en Toni. Primer consentiría anar á captar de porta en porta.
—No res, li digueren, el vos pesarem d’or, y no’m parlem pus.
En Toni feu com que pensarhi un poch, y á la fi s’esclama:
—No res, perque sou voltros, hi consent.
Dugueren unes balanses, dins una hi posan es gall y dins s’altre durets d’or, dobletes de sis y de dotze lliures, y dobles de vint, fins qu’es gall s’en aná per amunt.
En Toni los dexa, y ab aquella doblerada s’en aná ben xalest á ca-seua; y no importá que fes feyna pus.
