Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf/254

—Ja’u veureu ydò. Com á tayades de llom torrat, les se menjará.
—¡A ell el se menjarán elles!
—No res, anit se veurá.
Passaren la Corona, soparen, s’en anaren á jeure, y tots se posaren es cap dius un carabassot. Fort y no’t mogues, volgueren qu’en Miquel també le hi s’hi posás.
Apagaren es llum, al punt tothom ronca. Es moxet estava ben uys espolsats. Se posan á comparéxer rates y rates; y ell fua á n’aquesta, fua á n’aquella altra. N’agafava tantes com en volía, y no li tocavan voreres. Se’n posá un ventre com unes xeremies. Per paga duya fam d’enrera.
Quant no n’hi volgueren passar pus p’es canyó, no mes les matava.
N’enllestí tantes, que lo en demá matí, n’hi va haver una solada que feya faredat.
Com es de la casa ho veren se feyen creus.
—Mirau, digueren á n’en Miquel; aquest animaló mos heu de vendre, cost lo que cost. Ab tantes rates aquí no se pot viure. Digau que voleu de s’animal.
—S’animal no es venal á cap preu, deya en Miquel. Primer consentiría haver d’anar á captar de porta en porta que vendrel.
—Demanau preu; sa vostra boca será mesura.
—¡No pot esser!
—No res, digueren a la fi; el vos pesarem d’or, y es mal será mort.
En Miquel feu com que pensarhi un poch, fins qu’arriba a dir.