Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó - Tom I (1896).pdf/257

Aquell homo pega un crit escarrufador.
—¡Ay! ¡ay dich! ¡Sa segadora..! ¡Sa segadora s'es afuada á mi! ¡ajuda que s’ha mester! deya aquell beneyt, cridant y plorant com un desesperat, de pena que passava.
Hi van, correns, dos homos; y en lloch d’alsar sa faus, li pegan tirada ab tota sa forsa; y s’espatla d’aquell malanat devallá per avall.
Com veren s’espatla tayada, tots quedaren aborronats.
Sa faus los caygué de ses mans; en fogiren com el dimoni de la creu; y no s’hi volgueren acostar puş.
—Anau á donar part à la Justicia, diu l’Amo.
Hi anaren; y vengué’s Batle ab dos homos armats de passetjes.
Los mostraren sa segadora d’un tros enfora. Aquells homos posan mach dins sa passetja; li donan volta y altra, y plam.
Feren sa segadora just á se punta y li fan pegar tal bot, que s’alsa mes de trenta pams. —¡Ja se torna afuar! digué tothom ab nou esglay, fent amples tant com pegueren. Es qui varen tenir camp per córrer, ho donaren á ses cames, y se pegavan ab sos talons per ses anques.
Sa segadora, ja’u crech, torná caure en terra.
Després de tirar junta una bona estona sobre lo que convenía fer, es batle, ab una corda fermada á n’es cap d’una canya ben llarga, feu passar un núu corredor per sa faus malfactora.
Quant la tengueren ben fermada, la penjaren á una figuera.